DIVADAMS A LA LLIBRERIA: "García Lorca, Paisajes en Jazz"

DivaDams

"García Lorca, paisajes en jazz"

Després d’un any de rodatge, el trio vocal DivaDams, amb la producció musical del pianista i compositor Maurici Villavecchia, presenta "García Lorca, paisajes en jazz".

Aquest nou treball reuneix una selecció de poemes musicats del poeta universal espanyol, un viatge musical que ens apropa a la seva vida i obra, revisitant les seves estades a Nova York, Cuba i Espanya, a través de la música que el fascinava: el jazz, els ritmes afrocubans i el flamenc.

El repertori es basa en composicions ja existents, adaptades per a trio vocal. Les adaptacions, els arranjaments per les tres veus i algunes de les composicions han estat escrites per Loni Geest.

L’espectacle va ser estrenat a la sala Luz de Gas de Barcelona (21.04.08) i presentat posteriorment al Festival L’Hora del Jazz -Memorial Tete Montoliu (14.09.08), al Festival MPB Música Popular de Barcelona (24.10.08), la Nova Jazz Cava de Terrassa (06.12.2008) i al cicle Música als Parcs al Parc de la Ciutadella (04.07.08 i 15.07.09).

Araceli Aiguaviva · Càrol Brunet · Loni Geest - veu
Maurici Villavecchia - piano

_________________________________________________________

Data: 6 de Maig a les 20,45 h.
Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246
Preu: 15.-€
Socis Fundació (amb carnet): 12.-€
Infantils (fins 15 anys): 8.-€

THE JAZZ PREACHERS A LA LLIBRERIA MARTÍNEZ PÉREZ: ELLINGTÒNIA

El passat dijous 22 d’abril, va tenir lloc com estava anunciat, el concert del grup "The Jazz Preachers" a la Llibreria Martínez Pérez dedicat a la música de Duke Ellington. "The Jazz Preachers", conjunt integrat per alguns dels músics més veterans de l’orquestra de LA LOCOMOTORA NEGRA, com Ricard Gili (tp), Marc Trepat (tb), Toni Gili (ts), Tòfol Trepat (p), Jordi Casanovas (b) i Carles Gili (dms), varen tenir, a més, el reforç de Pep Rius a la guitarra i la inesperada i afortunada aparició de Tomàs González (ts) a mig concert, un altre dels “locomotoros” més antics.

El repertori estava integrat per una bona part dels temes ellingtonians més clàssics: C-Jam Blues, Mood Indigo, Don’t Get Around Much Anymore, Cotton Tail, Satin Doll, In a Mellowtone, Perdido, Caravan, Take The A Train, etc.

El respecte i l’amor de tots aquests músics per la música del mestre Ellington va quedar ben patent. Destacaríem, entre altres solos interessants, el de Toni Gili en un impetuós Cotton Tail, un potentíssim i swingant solo de Marc Trepat en el Perdido, un duet Toni Gili – Tomàs González en aquest mateix tema, el medley interpretat per Tòfol Trepat amb la resta de la secció rítmica, l'extraordinari Things Ain’t What They Used To Be que ens oferí Jordi Casanovas, el solo de Carles Gili en el Caravan i diverses intervencions sempre encertades de Pep Rius.

El públic, més nombrós que mai, va aplaudir amb entusiasme cada solo i al final de cada interpretació. Els aplaudiments es reproduïren amb força al final del concert, obligant als Preachers a oferir com a bis el famós i emblemàtic Don’t Mean a Thing.

Acabat el concert, com sempre . . . cava i carquinyolis!

Xavier GT

WYNTON MARSALIS: UN JAZZMAN LÚCID I VALENT

El conegut trompeta, director d’orquestra, compositor i arranjador, Wynton Marsalis, un dels músics de jazz més importants de les dues darreres dècades, demostra entre altres virtuts, tenir un esperit lúcid i valent.
En el seu interessant llibre Moving to higher ground. How Jazz can change your Life, publicat fa un parell d’anys als Estats Units i aquí l’any passat, traduït al castellà (Jazz. Como la música puede cambiar tu vida. Ediciones Paidós Ibérica, S.A.), Wynton Marsalis fa algunes afirmacions que considerem molt pertinents i que coincideixen plenament amb la visió que tenim des de la nostra Fundació dels personatges que tracta.
En l’apartat dedicat a John Coltrane, després d’elogiar sense cap reserva la trajectòria seguida per aquest músic des de finals dels anys cinquanta fins a la publicació del seu famosíssim àlbum A Love Supreme (1964), analitza els passos seguits pel saxofonista en els anys que seguiren. Les conclusions a les que arriba Marsalis trenquen absolutament amb els tòpics indefectiblement elogiosos que s’han escrit i habitualment circulen sobre aquest darrer període de la carrera de Coltrane.
Escriu Marsalis: “De este modo, se dejó llevar por esta mala interpretación del arte que tan de moda se ha puesto entre los críticos y académicos, y que tanto afectó a los músicos y artistas de su época: creer que la abstracción es la única dirección progresiva posible para el arte moderno.” Més endavant afegeix: “El Coltrane de Ascension es la viva imagen de un modernista librándose de los grilletes de la tradición sesenta años después de que los europeos se hubiesen liberado de ella.” I ho remata amb unes reflexions que van més enllà de la figura de Coltrane per incidir de ple en la opinió dominant entre els crítics i els criteris que regeixen majoritàriament l’ensenyament del jazz a les escoles on s’estudia aquesta música: “La noción de que es obligatorio romper los fundamentos del arte para adquirir una identidad contemporánea relevante resulta imposible de contrarrestar, pues hay generaciones de académicos dedicadas a fomentarla y no creo que piensen abandonar. También hay muchos estudiantes que se echarán a perder. Sin embargo, cuando ya se ha abstraido la abstracción de una abstracción, uno se pregunta qué narices se está haciendo.”
En l’apartat del mateix llibre dedicat a Miles Davis, sintetitza amb gran agudesa la carrera del famós trompetista amb aquestes paraules: “Miles Davis nos puede ensenyar dos cosas: una artística y otra cautelar. La primera fase de su carrera, es decir, desde 1945, año en que vino a Nueva York procedente de Saint Louis, hasta la mitad de la década de 1960, fue todo arte e integridad. La segunda fase, desde entonces hasta su muerte en 1991, fue todo adulación y comercio.”
Com era d’esperar, aquestes precisions tan lúcides sobre dos dels músics més idolatrats del jazz modern com John Coltrane i Miles Davis i aquestes reflexions que no deixen gaire ben parats els crítics i acadèmics del jazz, han provocat que Wynton Marsalis es convertís en l’objectiu de nombrosos atacs que li han plogut de totes bandes. Com diu un bon escriptor català actual: “En aquest mon, com més raó tens, més hòsties reps.”

RICARD GILI

PROPER CONCERT A LA LLIBRERIA: "THE JAZZ PREACHERS"

ELLINGTONIA

El proper dia 22 d'abril, a les 20.30 h, s'ha programat un nou concert en col.laboració amb la "Llibreria Martínez Pérez". En aquesta oportunitat actuarà el grup "THE JAZZ PREACHERS", Solistes de La Locomotora Negra, amb Ricard Gili (trompeta), Marc Trepat (trombó), Toni Gili (saxo tenor), Tòfol Trepat (piano), Jordi Casanovas (contrabaix), Carles Gili (bateria).

El grup anomenat "The Jazz Preachers" és una "reducció" en el millor sentit, és a dir, en el gastronòmic, de la big band de LA LOCOMOTORA NEGRA. Està integrat per la seccíó rítmica de l'orquestra (piano, baix i bateria) i per un representant de cadascuna de les seccions de vent (trompeta, trombó i saxo tenor).

La fascinació que sempre han sentit els músics de LA LOCOMOTORA NEGRA per la música de Duke Ellington queda de manifest en un repertori integrat únicament per composicions d'aquell geni del jazz i en el respecte i en l'amor que posen en les versions que ofereixen de temes històrics tan celebrats com "Mood Indigo", "Don't Mean a Thing", "Caravan", "Satin Doll", etc.

____________________________________________________

Data: 22 d'Abril a les 20,45 h.

Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246

Preu: 15.-€

Socis Fundació (amb carnet): 12.-€

Infantils (fins 15 anys): 8.-€

AQUELLS ANYS 30’, AQUELLS AMBIENTS…

Tot i no ser 100 x100 jazz (però si 98%), em sembla interessant recomanar l’espectacle “Chocolat” que el grup “Las Divinas” està presenant a la Sala Pepe Rubianes del Teatre Capitol de Barcelona fins el proper diumenge 25 d’abril.

Chocolat recrea l’ambient dels clubs dels anys 30 on nombrosos trios vocals femenins volien fer-se un lloc en un marc on la recent depressió havia trastocat l’escena musical neoyorquina. Amb un fil argumental senzill “Las Divinas” canten, ballen i interpreten de forma notable una història plena de swing. A aquest fet hi col•labora de forma determinant la força i dinamisme amb la que els músics acompanyants, Bernat Font (p), Ivan Kovacevic ( b) i Martí Elias (dr) , tots tres membres del Bernat Font trio al que s’uneix en Gabriel Amargant (cl), interpreten uns originals temes executats mitjançant encertats i eficaços arranjaments.

En definitiva, un espectacle que ens fa passar una bona estona i que ens aporta el que segurament també aportava ara fa anys: moments d’alegria i distracció en una època de crisi (1929=2010?). Una casualitat?

ANECDOTARI ....

ELLINGTONIADAS (4)
Del escenario a la Sacristía ...

A los músicos de jazz se les relaciona en general con las drogas, el gangsterismo, vidas licenciosas, violencia, el racismo, la prostitución, etc. etc., por lo que es de lo más singular el caso de JOHN SANDERS, único músico de jazz consagrado que haya dejado la profesión para dedicarse al sacerdocio. Entró en la orquesta de DUKE ELLINGTON en 1954 en sustitución de JUAN TIZOL tocando el trombón de válvulas y permaneció en ella hasta 1959, año en el que colgó el trombón y entró en el seminario. Tuvo la oportunidad de participar en el célebre Festival de Newport de 1956.

Fue ordenado sacerdote el 11 de Febrero de 1973 y toda la orquesta de Duke Ellington en pleno acudió a su primera misa. Sirvió como sacerdote católico en la Iglesia de St. Mary, en Norwalk, durante veinticinco años hasta que se retiró del servicio activo.

Por si alguno desea profundizar en el tema dejo este enlace:

http://www.jazzmuseuminharlem.org/photos56.html

_________________________________________________________

"Ellingtonia"

Data: 22 d'Abril a les 20,45 h.

Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246
Preu: 15.-€
Socis Fundació (amb carnet): 12.-€

Infantils (fins 15 anys): 8.-€

ANECDOTARI ....

ELLINGTONIADAS (3)

Por desgracia el racismo imperante en los EEUU, especialmente en los años anteriores a la guerra, da para muchas anécdotas, algunas trágicas, todas desagradables, pero hay alguna que denota la más supina estupidez. En Agosto de 1930 la orquesta de DUKE ELLINGTON se desplazó a California para intervenir en la película "Check and double check" en la interpretaban varios temas. Pues bien, dado que JUAN TIZOL era portorriqueño y BARNEY BIGARD mulato, pero más bien tirando a blanco, para evitar las suspicacias y protestas por parte de espectadores racistas, comités segregacionistas, etc., etc., los productores obligaron a que ambos fueran convenientemente ennegrecidos mediante el maquillaje adecuado. De esta forma las diferencias de color con el resto de miembros de la orquesta ya no se notaron y no hubo lugar a protestas de ningún tipo.

___________________________________________________

"Ellingtonia"
Data: 22 d'Abril a les 20,45 h.

Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246

Preu: 15.-€

Socis Fundació (amb carnet): 12.-€
Infantils (fins 15 anys): 8.-€

ANECDOTARI ....

ELLINGTONIADAS (2)

Otro problema con el que debió lidiar Ellington en el seno de su orquesta durante esa época fue la enemistad notoria entre el mismo JOHNNY HODGES y BARNEY BIGARD, quienes casi no se hablaban. Pese a ello Ellington siempre les hizo sentar juntos cuando tocaban con la orquesta tal como aparecen en la foto. Como consecuencia de esta enemistad cuando Johnny Hodges formaba un combo para grabar un disco nunca invitaba a Barney Bigard a formar parte del mismo y cuando era éste el que grababa un disco tampoco contó nunca con Hodges.

La única excepción se dio precisamente en el primer disco que Johnny Hodges grabó como líder el día 20 de Mayo de 1937, para el sello Master, y en el que intervinieron además de él Cootie Willliams, Barney Bigard, Otto Hardwick, Harry Carney, Duke Ellington, Fred Guy, Hayes Alvis y Sonny Greer. El disco fue un rotundo fracaso de crítica y de ventas.

_______________________________________________

"Ellingtonia"
Data: 22 d'Abril a les 20,45 h.

Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246

Preu: 15.-€

Socis Fundació (amb carnet): 12.-€
Infantils (fins 15 anys): 8.-€

ANECDOTARI ....

"ELLINGTONIADAS"

A principios de los años 30 hubo una grave desavenencia entre DUKE ELLINGTON y JOHNNY HODGES. Éste era tan bueno tocando el saxo soprano como el saxo alto, pero el soprano poco menos que le aburría y prefería de todas todas expresarse con el saxo alto, que era su favorito. En cambio a Ellington le convenía más que tocara el soprano para la sonoridad general de la orquesta, así que con frecuencia le hacía tocar este instrumento. Llegó un punto que Hodges, harto, llegó a exigir a Ellington que le pagara 25 $ cada vez que le obligase a tocar el soprano, pero éste se negó. Como de todas formas Hodges aún siguió tocando el soprano varios años, aunque cada vez con menos frecuencia hasta abandonarlo del todo, no se sabe bien cuál de los dos amigos claudicó.

La última grabación de Hodges tocando el saxo soprano tuvo lugar en Chicago el día 2 de Noviembre de 1940. Intervinieron en ella, aparte del propio Hodges, Cootie Willimas (tromp), Lawrence Williams (tromb), Harry Carney (saxo bar.), Jimmy Blanton (bajo) y Sonny Greer (bat), con arreglos de Billy Strayhorn, y los temas fueron “Day Dream”, "Good Queen Bess”, "That’s The Blues, Old Man” y “Junior Hop”, si bien hay que remarcar que la grabación se hizo a nombre de “JOHNNY HODGES AND HIS ORCHESTRA”.

____________________________________________

"Ellingtonia"

Data: 22 d'Abril a les 20,45 h.
Lloc: Llibreria Martínez Pérez, carrer Valencia 246
Preu: 15.-€
Socis Fundació (amb carnet): 12.-€

Infantils (fins 15 anys): 8.-€