Per començar m'agradaria fer referència a un petit escrit de l'amic Marcel Marata on es pregunta si el Festival de Jazz s'ha convertit en un sac de rampoines. Definitivament no! qui s'ha convertit (o han convertit) en un sac de rampoines és el mateix Jazz. Podem estar contents que el Festival de Barcelona gaudeix de bona salut i esperem que la cosa es mantingui anys i panys.
Em permetreu ara que us parli per uns moments de la meva familia llunyana de Terrassa. Us ben asseguro que ve "a cuento".
Doncs això, un cosí terrassenc de la meva mare m'explicà de forma planera el que al seu modest entendre, havia passat amb el Jazz. I "ojo!" que a Terrassa d'això del jazz hi entenen. El cosí, en acabat un concert a la Jazz Cava començà una peregrina disertació familiar de final sorprenent:
"A veure, jo em dic Josep, el meu pare es diu Josep i el meu fill també se'n diu. Per circumstàncies va haver-hi una època en la que tots vivíem a la mateixa casa i ens anava prou bé. La meva dona no tenia gaires problemes amb mon pare i al nen li encantava que l'avi li expliqués històries de posguerres i fàbriques de fil. Per desgràcia, el pare va morir ara fa un any i mig. Tenia vuitanta-sis anys. Ell deia que potser ja no es moriria, que si no s'havia mort mai perquè ho havia de fer ara?. En part tenia raó, en tota la seva vida no havia tingut cap precedent d'aquestes funestes característiques. Total, poc abans de morir recordo que sovint trucaven per telèfon a casa i preguntaven pel Josep. La resposta era òbvia... quín Josep? atès que erem tres sota la mateixa teulada. Doncs amb el Jazz passa el mateix. Ho entens?"
Efectivament, el Jazz conviu sota un mateix sostre amb d'altres estils també anomenats Jazz però de característiques, edat i bagatges completament diferents. És per aquest motiu que, abans d'anar a un concert o comprar un disc de Jazz cal preguntar... quín Jazz?
OSCAR FONT