Benvolguts amics, en vista que alguns dels patrons d'aquesta "Rara Avis" que és la Fundació Catalana de Jazz Clàssic, han anat publicant escrits al voltant del jazz, un servidor no ha pogut estar-se'n i també he volgut "fotra-hi cullerada".Per començar m'agradaria fer referència a un petit escrit de l'amic Marcel Marata on es pregunta si el Festival de Jazz s'ha convertit en un sac de rampoines. Definitivament no! qui s'ha convertit (o han convertit) en un sac de rampoines és el mateix Jazz. Podem estar contents que el Festival de Barcelona gaudeix de bona salut i esperem que la cosa es mantingui anys i panys.
Em permetreu ara que us parli per uns moments de la meva familia llunyana de Terrassa. Us ben asseguro que ve "a cuento".
Doncs això, un cosí terrassenc de la meva mare m'explicà de forma planera el que al seu modest entendre, havia passat amb el Jazz. I "ojo!" que a Terrassa d'això del jazz hi entenen. El cosí, en acabat un concert a la Jazz Cava començà una peregrina disertació familiar de final sorprenent:
"A veure, jo em dic Josep, el meu pare es diu Josep i el meu fill també se'n diu. Per circumstàncies va haver-hi una època en la que tots vivíem a la mateixa casa i ens anava prou bé. La meva dona no tenia gaires problemes amb mon pare i al nen li encantava que l'avi li expliqués històries de posguerres i fàbriques de fil. Per desgràcia, el pare va morir ara fa un any i mig. Tenia vuitanta-sis anys. Ell deia que potser ja no es moriria, que si no s'havia mort mai perquè ho havia de fer ara?. En part tenia raó, en tota la seva vida no havia tingut cap precedent d'aquestes funestes característiques. Total, poc abans de morir recordo que sovint trucaven per telèfon a casa i preguntaven pel Josep. La resposta era òbvia... quín Josep? atès que erem tres sota la mateixa teulada. Doncs amb el Jazz passa el mateix. Ho entens?"
Efectivament, el Jazz conviu sota un mateix sostre amb d'altres estils també anomenats Jazz però de característiques, edat i bagatges completament diferents. És per aquest motiu que, abans d'anar a un concert o comprar un disc de Jazz cal preguntar... quín Jazz?
OSCAR FONT
Em sembla que amb aquest exemple no cal explicar res més. El trobo claríssim i qui ho vulgui entendre que ho entengui i el que no ho vulgui,pitjor per ell i per tots aquells que confiin en ell, perquè els mantindrà en la ignorància i la incomprensió.
ResponEliminaOscar,
ResponEliminaexcel·lent la hipèrbole! Em sembla que m'ha quedat prou clar.
O sigui, que segons dius són de la mateixa família, tenen la mateixa sang i tot i que no s'assemblen gaire hi ha un munt de coses que et recorden l'un a l'altre. Qualsevol ho veu que són fills de la mateixa llet!
Sovint els fills se'n van de casa tant lluny com poden, han de volar i conèixer món, només faltaria, és llei de vida! Però estant orgullosos de dir d'on venen i s'enyoren. Clar que si aquests dius que comparteixen sostre ja no és el cas, suposo que a voltes es barallen com gat i gos, però després s'estant fen carinhos, alguna convivència deuen tenir, mi jugo un pèsol que tenen els mateixos tics i gustos, vaja i que fan el que poden per tirar del patrimoni, el dels seus rebesavis, que en deuen tenir cura i, pel seu be, el fan crèixer.
M'ha agradat molt la teva reflexió que comparteixo i em porta a un exemple del que expliques, em refereixo a la recent joia que han parit els més jovenets d'aquesta família tant curiosa: "The Bright Mississipi" de Allen Toussaint amb el gang Byron, Pyton, Redman, Mehldau, Bellerose i d'altres.
Està clar que com gairabè en tot aquestes noves generacions pujen amb molta empenta i ho fan molt, peró que molt be.
Ep, llarga vida al Jazz!
Miquel Inglés
28/01/2010
La metàfora de la família és prou bona, però, cal aclarir que dels tres Joseps un es va dedicar al món del textil, l'altre es feu biòleg i volta per l'Àfrica suhsahariana col·laborant amb una ONG i el darrer es passa el dia a l'escola i quan acaba els deures, s'enganxa a la play i no sap que la samarreta que porta està feta a la fàbrica on el seu avi va treballar.
ResponElimina