El conegut trompeta, director d’orquestra, compositor i arranjador, Wynton Marsalis, un dels músics de jazz més importants de les dues darreres dècades, demostra entre altres virtuts, tenir un esperit lúcid i valent.En el seu interessant llibre Moving to higher ground. How Jazz can change your Life, publicat fa un parell d’anys als Estats Units i aquí l’any passat, traduït al castellà (Jazz. Como la música puede cambiar tu vida. Ediciones Paidós Ibérica, S.A.), Wynton Marsalis fa algunes afirmacions que considerem molt pertinents i que coincideixen plenament amb la visió que tenim des de la nostra Fundació dels personatges que tracta.
En l’apartat dedicat a John Coltrane, després d’elogiar sense cap reserva la trajectòria seguida per aquest músic des de finals dels anys cinquanta fins a la publicació del seu famosíssim àlbum A Love Supreme (1964), analitza els passos seguits pel saxofonista en els anys que seguiren. Les conclusions a les que arriba Marsalis trenquen absolutament amb els tòpics indefectiblement elogiosos que s’han escrit i habitualment circulen sobre aquest darrer període de la carrera de Coltrane.
Escriu Marsalis: “De este modo, se dejó llevar por esta mala interpretación del arte que tan de moda se ha puesto entre los críticos y académicos, y que tanto afectó a los músicos y artistas de su época: creer que la abstracción es la única dirección progresiva posible para el arte moderno.” Més endavant afegeix: “El Coltrane de Ascension es la viva imagen de un modernista librándose de los grilletes de la tradición sesenta años después de que los europeos se hubiesen liberado de ella.” I ho remata amb unes reflexions que van més enllà de la figura de Coltrane per incidir de ple en la opinió dominant entre els crítics i els criteris que regeixen majoritàriament l’ensenyament del jazz a les escoles on s’estudia aquesta música: “La noción de que es obligatorio romper los fundamentos del arte para adquirir una identidad contemporánea relevante resulta imposible de contrarrestar, pues hay generaciones de académicos dedicadas a fomentarla y no creo que piensen abandonar. También hay muchos estudiantes que se echarán a perder. Sin embargo, cuando ya se ha abstraido la abstracción de una abstracción, uno se pregunta qué narices se está haciendo.”
En l’apartat del mateix llibre dedicat a Miles Davis, sintetitza amb gran agudesa la carrera del famós trompetista amb aquestes paraules: “Miles Davis nos puede ensenyar dos cosas: una artística y otra cautelar. La primera fase de su carrera, es decir, desde 1945, año en que vino a Nueva York procedente de Saint Louis, hasta la mitad de la década de 1960, fue todo arte e integridad. La segunda fase, desde entonces hasta su muerte en 1991, fue todo adulación y comercio.”
Com era d’esperar, aquestes precisions tan lúcides sobre dos dels músics més idolatrats del jazz modern com John Coltrane i Miles Davis i aquestes reflexions que no deixen gaire ben parats els crítics i acadèmics del jazz, han provocat que Wynton Marsalis es convertís en l’objectiu de nombrosos atacs que li han plogut de totes bandes. Com diu un bon escriptor català actual: “En aquest mon, com més raó tens, més hòsties reps.”
RICARD GILI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada